Plancton és el blog/dietari de l’amic Josep Igual i en ell ha explicat l’experiència de ser el protagonista del proper curtmetratge de CREA .

Gràcies, Josep!

10/07/14 DSC_0460(…) L’afer del curt dels CREA va agafant embranzida per enregistrar diumenge. Ans, dissabte, caldrà tirar una mà en els preparatoris del set del rodatge. En l’amateurisme, a falta de recursos suficients, s’han de posar les mans i l’enginy. Passe el que passe amb el resultat, segur que ens divertim. També és motiu central en el no professionalisme, com és lògic.(…) 12/07/14 (…) Puc atansar-me a l’estanc, abans de trobar David Comuñas i enfilar-la cap al centre d’art contemporani Lo Pati, d’Amposta. Les presentacions: la fotògrafa alacantina Laura medrano, i el seu company madrileny, com a elements nous dins la dinàmica del grup CREA. Muntatge de l’espai on ambientar el curt, que ha de tenir tirada nòrdica, segons el guió i el conte preliminar de David Comuñas. Proves d’il·luminació i angles. Temps morts d’espera, com és normal, que aprofito per mirar correus, repassar notes, o pipar algun cigarret a la plaça de la façana de l’espai Lo Pati, que té moltíssimes possibilitats –entre altres característiques, bona acústica. Mentre espero, repasso lletres de l’Ovidi Montllor, de cançons seues que puc versionar a l’homenatge ebrenc que se li farà a setembre; també penso que puc dir el poema “Els amants”, d’Estellés, entre les cançons. Porto dies cantaire. Potser alguns núvols de tempesta van aclarint-se’m, per pur esgotament d’esperes, probablement; i potser de mirar cap a altres paratges humans i intel·lectuals agradosos. En enllestir, vermut a la plaça del mercat i conversa divertida. L’enfilem després cap al Poble Nou del Delta. Li faig quatre pinzellades sobre la conquesta dels aiguamolls insalubres per al conreu, més fiat, per defecte, pels relats arbonians, que no per la historiografia local, a la Laura Medrano, la fotògrafa, que preguntava amb viu interès. Dinar en un establiment nou, en un pati interior dels que tenen la gran majoria de casetes baixes del recollit nucli deltaic. Menú excel·lent. Entrants amb productes de la zona: musclos sense frigorificacions ni trucs, donats directes i gustosos, bunyols de bacallà, i torrades d’anguila fumada, en destacada accentuació de la proposta primera. De plat fort, fideuada, encertada, i paella mixta, correcta, però menys aconseguida: mig plat de cada per comensal. El menjador ple, xivarri atabalador. El servei, eficient i simpàtic. Aconseguim, tot i la remor alta, seguir conversant. Anem, en acabar, cap a la barra del Trabucador, on portem a contemplar el paisatge als visitants. Mentre ens remullem una mica els peus a l’aigua salada, se’ns acosta un aneguet solt, i l’agafo amb cura al palmell. Veig que no té cap dany. Es deixa acaronar dòcilment. Es diria que està acostumat als humans. Temem que s’haja extraviat de l’estela de la llocada al voltant de la mare. Finalment, el diposito una mica endins de l’aigua, i, després d’una virada com per seguir-nos, giravolta i l’enfila en la mateixa direcció que s’ha presentat. Confiem en que trobe la família. No podem interferir molt més en el joc natural. El veig allunyar-se: pelatge daurat i marronós, bec fangós amb reflexos moradencs. Un encontre tendre. L’ai al cor pel destí que pot tenir la cria de palmípede, apartada dels seus. Espero que sí, que acabe reenganxant-se als seus. Fem una mica més de passeig agradós, tot conversant. Gentada arreu del delta. La llum del vespre, declinant morosament, clara d’ou, amb tènue borrissol de préssec, deliciosa sobre el verd esmaltat de les atapeïdes tiges dels rencs d’arròs. Em deixen a La Ràpita a les vuit. Recollit a casa. Faig aquesta nota, toco la guitarra i llegeixo fins al son. No sé quin pot ser el resultat del curt. El mite de Prometeu sobrevola el conte d’en David Comuñas. Molt bona impressió de la Laura Medrano; dóna gust vore maniobrar la professionalitat; la seua generositat, prestant-se a col·laborar amb l’amateurisme desimbolt del grup ampostí, és colossal. Hores oxigenants. Em prova vore altra gent de fora del cercle immediat més freqüent; saber d’altres visions i impressions del món i de la vida. Hi ha vies més enllà d’alguns capteniments insistents dels darrers temps. No he sigut extraterrat del dret a l’alegria. Potser he menjat i begut massa avui –no sopo-, però content de que m’hagen passejat fora del laberint de radi curt. (…) DSC_051213/07/14 (…) Arriba D.C. Em va comentar ahir que li agradaven les cançons que havia sentit pel canal propi del you tube, i li regalo un exemplar del “Sort de tu”. Fem cap al centre d’art Lo Pati, com ahir. Darrers retocs tècnics i ens posem a fer escenes del curt, no exactament en l’ordre del guió, és clar. Temps morts, d’espera, per als qui fem d’actors. Puc respondre missatges (alguna lesió feinera en la proximitat afectiva, entre altres detalls), escapar-nos a fer un cafè del temps i xerrar una mica sobre l’actualitat general. En tornar, més esperes, canvis de vestuari, tot hivernal, per simular que som en una regió nòrdica freda –sort de l’aire condicionat de l’espai d’art. Vénen amics, coneguts i saludats a mirar-se la feina, i també a participar de figurants en una de les escenes de resolució de la trama. La feina que ha fet la fotògraf Laura Medrano és d’una finesa tècnica i poètica enlluernants. Crec que ens hem quedat tots amb més ganes de parlar i conèixer-nos més, després del dinar i l’excursió deltaica d’ahir. Fer coneixences noves, amb tanta irradiació de substància intel·lectual i humana, no és massa freqüent, en aquest dies de tant cretinisme prestigiat i promocionat. Acabem l’afer del curt a les tres tocades. La idea és donar-lo a còpia de fotogrames o vinyetes, com les antigues fotonovel·les, però més arrimat a les impressions del còmic. Faltarà el muntatge final, algun efecte afegit informàticament i la banda sonora. Fer dos o tres minuts de curt, amb mitjans de l’enginy del voluntarisme i l’energia amateur, és una feinada. Ha valgut la pena esmerçar pràcticament tot el cap de setmana i ajornar altres feinetes de la lletra que esperen, per viure l’experiència, que ha tingut el color de l’amistat per damunt de provar d’aconseguir resultats rutilants. Haver fet d’actor em dóna el resultat clar de que no és el meu terreny ni la meua tirada. M’ho han demanat, no pareixia complicat estar-se prou quiet i sense diàleg, i ho hem fet el millor que hem sabut i passem al capítol següent. No se sap mai, però d’entrada poca intenció de reincidir en la gosadia. (…)