Es dispara el radiodespertador. Una veu greu repassa les notícies de les darreres hores. Algunes les coneix. Els titulars i la redacció són els mateixos que els del butlletí de les dues de la matinada, quan va acabar de llegir i va apagar el llum.

S’afaita. Fa bona cara. Ara, al transistor de la cambra de bany arrenca una balada d’Elton John que li agrada. La xiula amb els llavis poc badats, per no tallar-se. Són quarts de nou. A fora, el dia és grisenc i els serveis metereológics han anunciat boires i han recomanat més precaució a les carreteres. No li agraden gens els dijous grisos.

Quan ha acabat del bany li planten un cafè fort a la taulera de la cuina. Li fa un petó a la dona i apareix la gata, tot estirant-se, desentumint-se.

És alt. Té els cabells negres. Ha complit els quaranta-dos i s’ha estabilitzat professionalment. De fa tres anys que dirigeix el suplement dominical del meriòdic més llegit de la ciutat. Ha apostat pels bons reportatges internacionals i les entrevistes poc convencionals; els col·laboradors són excel·lents. Ha deixat la seva empremta en el producte (amb renovada maqueta, neta i funcional), sense que aparentment es noti gaire.

A la Marta, la rossa encara mig ensonyada que li ha servit el cafè i li ha fet un petó de bon dia, la va conèixer fa cinc anys en un pub, després de divorciar-se d’una primera esposa que es va tornar, al seu parer, molt mesquina i vulgar. La Marta treballa en una de les millors agències publicitàries del país.

A més de dirigir el suplement, els dijous posa una de les columnes més llegides i temudes en la darrera pàgina del periòdic. Políticament, va anar lliscant lentament d’un arravatat marxisme juvenil a un convençut socialisme democràtic. La prosa amenai una fina ironia li han valgut molts elogis i fins algun guardó gremial.

Avui, però, no és dijous, tot i que ja té ben pensada la columna per lliurar el dimecres, només li caldrà redactar-la. Avui és dilluns i es dirigeix des de la seva residència, a vint quilòmetres del nucli urbà, fins a la redacció del periòdic.

A la ràdio del cotxe apareixen més previsions metereològiques, la boira anunciada i aparellats els consells de prudència sobre les previsions del trànsit. Comença una tertúlia amb un economista, un escriptor i una dissenyadora de moda. Els coneix a tots tres. Sap del peu que van coixos, i fins algun secret sucós, cosa que el fa somriure davant el to severeament moral d’alguna opinió.

El posen de mal humor els dies grisos, amb una llum que no li permet acabar de despertar tots els reflexos del cos.

Quan falten deu quilòmetres per entrar a l’accés nord de la ciutat, l’anunciada boira fa acte de presència. Encén els pilots grocs, redueix la velocitat i s’endinsa en un núvol espès. No es veu gaire cosa. S’embafen els vidres i només endevina els pilots vermells del vehicle del davant.

Circula gairebé aturat. Perd de vista, un segon més tard, els pilots vermells del vehicle del davant. Pel retrovisor només veu la gadda densa del núvol de boira.

Finalment es desfè el núvol per la banda del davant i es queda perplex en veure que és enmig d’un carrer d’una ciutat caòtica, tot esperant que un semàfor es posi en verd. Procura no perdre la calma. Troba un forat i aparca el cotxe. Intenta telefonar des del mòbil, però no té cobertura. S’adona que totes les retolacions són escrites en anglès. Entra en una cafeteria. Intenta encaixar i racionalitzar l’episodi estrany. Prova novament de telefonar a la redacció i a la dona. Hi ha una molesta remor crepitant a l’auricular, i ni al periòdic ni a casa no li responen.

Demana aigua en anglès a un cambrer jove que l’atén. La parròquia de la cafeteria és homologable a la de la seva ciutat, però en la indumentària i els pentinats li sembla advertir certs trets singulars.

Procura no perdre la calma.

N’havia sentit a parlar, d’aquells fenòmens. En deien teletransportacions o quelcom semblant. Hi havia històries de vaixells de la segona guerra mundial que havien estat com engolits per un banc de boira i havien aparegut a milers de milles d’on navegaven en el moment de topar-hi. Fins i tot s’havia parlat i escrit d’experiments científics explorant aquests incidents. Però ell era molt escèptic, amb aquests històries del repertori mig esotèric de les publicacions. Aquesta mena de temes no els consentia al seu suplement.

Només perd la calma, i li roda el cap, en comprovar, tot escrutant un calendari publicitari del local, que és penjat tocant de les ampolles  de licors -i en repassar ansión la data del periòdic de l’establiment- , que no només ha estat desplaçat molts quilòmetres de la seva rutina diària, sinó que en realitat tot apunta que han passat vuit anys.

Josep Igual Febrer publicat a No és el que sembla (2010:21) Cossetàni Edicions